Willkommen Köln! v2.1

Bé, mentre esperem que duoZanetti Labs acabi de preparar els vídeos del retorn més desitjat, poso un altre vídeo d’aquests que fan pensar.

Es torna a repetir la sensació aquella del disc d’Sting cantant les cançons de Dowland. Fuassss, fataaal, però mmm, no sé, té alguna cosa… fff, m’encanta. Deixo que sigui el gran sw qui el linki, i que de la seva connexió vingui la posterior crítica poètica (s’ha de parlar tant del guitarrista com de la ballarina).

I parlant de connexions, demà en faré dues més.

A continuació us poso un exemple del que es pot fer al marge de la indústria (val la pena veure sencer el videoclip).

Manos de Topo, “El cartero” [link YouTube]

El cantant que apareix em coneix com a “anti-cine” (vaig adormir-me al cinema quan el vaig acompanyar a mirar Goya en Burdeos). No ho negaré pas, però sí sé apreciar el treballs ben fets, i aquest videoclip és d’una factura brillant. Un gran exemple del que es pot arribar a fer amb talent, amb coneixements tècnics, i amb ganes de treballar. Tot al marge de los 40 principales i Rockdelux. És un fenòmen que està molt a prop de l’autoedició de què parlàvem fa uns dies.

Així i tot, Manos de Topo ja han iniciat una carrera fulgurant. Segur que ens retrobarem al cel.

+ info:

Manos de Topo, ”No doy la talla”, 2n videoclip.

Manos de Topo a la tele.

Manos de Topo en directe. [FNAC Diagonal Mar] [Saraggossa] [Nasti Club Madrid] [Sala Bikini Barcelona]

Ressenya de Manos de Topo.

Website.

Hi ha persones a qui Déu els ha atorgat el do de la transformació. I no estic parlant de persones imaginàries, o de personatges de Hollywood, o de persones que habiten en el món del misteri i de la màgia: estic parlant de persones de debò.

Vull posar uns exemples: quan era més jovenet, odiava la música de Vivaldi. Em semblava avorrida i repetitiva. Però un dia, sense saber-ho, em vaig comprar un disc d’un grup que es diu Accademia Bizantina, i les persones que tocaven allà van transformar l’avorriment de les quatre estacions en una obra nova i radiant. Se’m va escapar una llàgrima, vaig sentir alegria, i la vaig poder compartir amb el gran sw. Perquè quan jo vaig, ell torna.

El passat 29 de gener, l’Accademia Bizantina tocava a Colònia, i és clar, jo i molts altres érem allà com un clau. Però no us penseu que aquestes experiències sublims només estan a l’abast de les butxaques poderoses. Per sort, la contemplació artística encara no està sotmesa a la implacable llei de l’oferta i la demanda, i vaig poder entrar a la sala del concert pel més que mòdic preu de 9′30 euros.

I això no és res. Divendres passat vaig poder escoltar en Josep Colom i tot el seu amanerament al piano per només 6 euros. Una experiència no recomanada per a ànimes colpides. Per descomptat, jo i molts més érem allà com a claus.

I si vas a YouTube, pots veure per 0 euros un combo orquestra-director que transforma una obra bonica en una obra fulminant > http://youtube.com/watch?v=9t0FBQ3xeVA > i que inspira la següent passa de duoZanetti…

Llavors és quan penso en les persones que es gasten amb alegria 10 euros en el pack El_orfanato + palomitas + cocacola_grande + gominolas_chuches_pachus_etc. Fa temps que trobo a faltar les aparicions de la justícia còsmica.

Des de fa un parell de dies, i arrel de l’anunci de la propera mini-gira del Duo Zanetti, la meva bústia de correu electrònic està quedant saturada de missatges amb felicitacions i mostres de suport. La majoria dels missatges són d’amics que van seguint les meves aventures, però hi ha alguns que pertanyen a desconeguts, com ara un tal Georg Schmitz, o una tal Carla Romera —que pel nom sembla catalana—, i d’altres que ara no recordo. Això fa palès que el missatge del duozanettisme està arribant molt més enllà del que jo em podia pensar, cosa m’omple de satisfacció.

Una de les primeres tècniques que he après des que visc instal·lat en aquest nou estatus de “jove promesa”, és que els missatges de correu electrònic no s’han de contestar mai, sota cap concepte, perquè així et fas l’interessant, i a més no dones peu a què la gent es pensi que estàs tot el dia connectat a la xarxa fent vés a saber què.

Però una de les altres coses que he vist és que hi ha necessitat. Sí, necessitat de saber, de sentir, de tenir-te i escoltar-te. Perquè ningú al principi donava un duro per duoZanetti, però quan el Duo Zanetti ha desplegat les ales, tothom ha caigut rendit als seus peus.

Entren en joc, però, diversos elements. D’una banda, la filosofia. El missatge duozanettista és clar: volem participar en la transformació dels hàbits de consum cultural, volem destruir qualsevol indústria de continguts que intenti imposar els seus criteris basant-se només en el rendiment econòmic que li pugui generar, i volem recuperar l’essència romàntica de l’artista, la que fa que la gent es torni boja per estar en contacte amb allò.

Aquest missatge l’hem de començar a explicar a tot el món, ha arribat el moment de començar la missió. I és clar, com a bons religiosos que som, fem aquesta feina sense ànim de lucre, només perquè volem un futur millor per als nostres fills. I és aleshores quan ens reben amb els braços oberts. A escoles de música, a una església de Tous, al gran Auditori de la Caixa de Sabadell… Ens ha tocat fer de màrtirs, però carregarem aquesta creu, i aconseguirem, estic segur, la reconciliació amb el públic.

No està pas malament tocar en aquests escenaris, però. Les escoles de música és un dels llocs bons on atacar i proclamar la bona nova. Tothom sap —els polítics els primers— que els escolars són els més fàcilment manipulables. D’aquí que cada nou govern proposi, només en arribar al poder, una reforma educativa, que potser ja és la reforma de la reforma de la contrareforma. Doncs que sàpiguen que l’última reforma serà sempre la de duoZanetti.

Tocar en una església també té el seu atractiu. El temple eucarístic és lloc de pregària, de reflexió —encara que alguns ho obviïn—, i és també el lloc on es produeixen les més meravelloses transformacions. Nosaltres n’hi afegirem una més.

I per últim tocar a Sabadell, a una sala de concerts de veritat, a la meva ciutat, davant d’amics, amb el component afegit de què aquella és una de les sales on jo he tingut experiències sublims escoltant a artistes de l’excel·lència de Joaquín Achúcarro o Pepita Gràcia. A més, la seva acústica esponjosa —sí sí, que et xucla com una esponja…— permetrà que s’entenguin bé les línies del duozanettisme. Qui sap si serà allà també on començarà la meva carrera política.

Hi ha necessitat. La noto, la sento, i sobretot la pateixo en el meu correu, perquè no m’arriben els missatges que jo voldria… Però el Duo Zanetti, per sort, està per sobre del bé i del mal. Que tinguem molta encara més sort.

(O de com el model tradicional ha quedat obsolet, com ja fa temps que venim apuntant.)

A Enrique Dans, amb estima

M’assabento a través de la convivència amb el Duo Zanetti de la publicació de la següent nota:

(Percusion con el dedo pulgar junto a la puente y sobre la VI y la V cuerdas)

Com podeu comprovar, existeix un error gramatical de caràcter greu en una partitura publicada per l’editorial Schott l’any 1926, amb seu a Mainz, Alemanya.

Potser per a una editorial alemanya no es tracta d’una prioritat corregir els errors gramaticals de la nostra llengua en les obres que publica, però estem davant d’un cas manifest de com una empresa i els seus interessos particulars passen per davant dels interessos generals de la comunitat, que en realitat són aquells a qui dóna servei i per la qual té raó d’existir, desafiant les més elementals normes morals, del sentit comú, i fins i tot del bon gust.

Ja fa temps que venim avisant que l’únic camí que li queda a la indústria editorial és replantejar-se el seu model de negoci, i aprofitar en benefici propi les eines que ens proporciona la societat de la informació enlloc de continuar en la seva obstinada caça de bruixes i els seus patètics intents d’arribar a acords governamentals que els permetin continuar vivint de “la sopa boba”.

Com a contraposició al decadent model tradicional trobem les noves empreses emergents, com l’exitosa Edicions duoZanetti, que basa tot el seu potencial en les enormes possibilitats que ens proporciona la web 2.0. Així, quan l’editor —és a dir, jo mateix— troba el més mínim error en qualsevol dels treballs publicats, només li cal baixar les escales de casa, trucar el timbre de la veïna, regalar-li una tauleta de Suchard, i corregir els errors, per a immediatament publicar la nova versió en el servidor, tot això en el temps que triga una alemanya en engolir una pastilla de torró. Res a veure amb els 82 anys que fa que manté l’editorial Schott el seu error, a l’espera de poder col·locar tot l’estoc excedent perquè els seus directius puguin continuar omplint-se les butxaques al final de cada temporada fiscal.

Per cert, Windows Vista és un fracàs —i per extensió, el model de negoci de l’empresa que el fabrica— perquè els servidors de PC World només han registrat un 14 % de visites des d’aquesta plataforma. Els números parlen per sí mateixos.

Ah, i el ministre de cultura és un mentider, i ara m’estic prenent un one-leaf tea mentres espero per baixar a esmorzar.

***************************************************************

Si has llegit fins aquí, ets un autèntic heroi. I si deixes un comentari, entraràs en la història de l’èpica moderna.