Des de fa un parell de dies, i arrel de l’anunci de la propera mini-gira del Duo Zanetti, la meva bústia de correu electrònic està quedant saturada de missatges amb felicitacions i mostres de suport. La majoria dels missatges són d’amics que van seguint les meves aventures, però hi ha alguns que pertanyen a desconeguts, com ara un tal Georg Schmitz, o una tal Carla Romera —que pel nom sembla catalana—, i d’altres que ara no recordo. Això fa palès que el missatge del duozanettisme està arribant molt més enllà del que jo em podia pensar, cosa m’omple de satisfacció.
Una de les primeres tècniques que he après des que visc instal·lat en aquest nou estatus de “jove promesa”, és que els missatges de correu electrònic no s’han de contestar mai, sota cap concepte, perquè així et fas l’interessant, i a més no dones peu a què la gent es pensi que estàs tot el dia connectat a la xarxa fent vés a saber què.
Però una de les altres coses que he vist és que hi ha necessitat. Sí, necessitat de saber, de sentir, de tenir-te i escoltar-te. Perquè ningú al principi donava un duro per duoZanetti, però quan el Duo Zanetti ha desplegat les ales, tothom ha caigut rendit als seus peus.
Entren en joc, però, diversos elements. D’una banda, la filosofia. El missatge duozanettista és clar: volem participar en la transformació dels hàbits de consum cultural, volem destruir qualsevol indústria de continguts que intenti imposar els seus criteris basant-se només en el rendiment econòmic que li pugui generar, i volem recuperar l’essència romàntica de l’artista, la que fa que la gent es torni boja per estar en contacte amb allò.
Aquest missatge l’hem de començar a explicar a tot el món, ha arribat el moment de començar la missió. I és clar, com a bons religiosos que som, fem aquesta feina sense ànim de lucre, només perquè volem un futur millor per als nostres fills. I és aleshores quan ens reben amb els braços oberts. A escoles de música, a una església de Tous, al gran Auditori de la Caixa de Sabadell… Ens ha tocat fer de màrtirs, però carregarem aquesta creu, i aconseguirem, estic segur, la reconciliació amb el públic.
No està pas malament tocar en aquests escenaris, però. Les escoles de música és un dels llocs bons on atacar i proclamar la bona nova. Tothom sap —els polítics els primers— que els escolars són els més fàcilment manipulables. D’aquí que cada nou govern proposi, només en arribar al poder, una reforma educativa, que potser ja és la reforma de la reforma de la contrareforma. Doncs que sàpiguen que l’última reforma serà sempre la de duoZanetti.
Tocar en una església també té el seu atractiu. El temple eucarístic és lloc de pregària, de reflexió —encara que alguns ho obviïn—, i és també el lloc on es produeixen les més meravelloses transformacions. Nosaltres n’hi afegirem una més.
I per últim tocar a Sabadell, a una sala de concerts de veritat, a la meva ciutat, davant d’amics, amb el component afegit de què aquella és una de les sales on jo he tingut experiències sublims escoltant a artistes de l’excel·lència de Joaquín Achúcarro o Pepita Gràcia. A més, la seva acústica esponjosa —sí sí, que et xucla com una esponja…— permetrà que s’entenguin bé les línies del duozanettisme. Qui sap si serà allà també on començarà la meva carrera política.
Hi ha necessitat. La noto, la sento, i sobretot la pateixo en el meu correu, perquè no m’arriben els missatges que jo voldria… Però el Duo Zanetti, per sort, està per sobre del bé i del mal. Que tinguem molta encara més sort.
